sábado, 31 de octubre de 2015

d'amor, de mort, de vida


como si entendiera lo que somos y seremos,
lo que nos mantiene unidos, cada vez más indefensos
Amaral, "Lo que nos mantiene unidos"

I avui que és dissabte i que esperaves per fi poder dormir, sense despertadors, sense horaris, amb el volum abaixat de les preocupacions, poder dormir per calmar l’angoixa d’una setmana difícil, per digerir els versos de l'altre vespre, per assumir el dolor de les males notícies i assaborir la plenitud dels moments bonics, dormir i descansar fins que el cos en tingués prou, avui dissabte, ha sonat el mòbil que encara no eren ni les nou i t’ha trencat el fil primíssim del somni. I amb un ull obert i mig sobresaltada, has vist un número desconegut a la pantalla i has dubtat si agafar-lo o no, si et sortiria la veu per respondre a aquella altra veu ‒qui serà?‒ que ressonaria a l’altra banda per dir vés a saber què, un dissabte tan d’hora. Però una inèrcia inconscient i inesperada t’ha fet despenjar el telèfon i mentre el cervell adormit encara seguia fent-se preguntes has sentit el teu nom i el de l’àvia sortint de l’altaveu, sí, sóc jo, escolant-se oïda endins, digui’m, sí, oïda endins la pluja d’informació, que el cor, que l’oxigen, que s’entrebanquen els batecs al respirar, ara mateix, ja vinc, sí. I intentant no emprenyar-te massa amb la vida has obert l’altre ull i t’has anat vestint no saps si amb presses o sense, has agafat el cotxe, urgències, box 45, l’olor de sempre penetrant la pell i ella allà al fons del passadís, estirada amb la camisola lletja dels hospitals i els cables enganxats del pit al monitor, la línia verda, la blava, la groga, la vermella, totes amunt i avall entre xiulets asèptics, pi-pip, pi-pip, i a ella que li llegeixes la salvació als ulls quan et veu arribar, nena que me’n vaig, que crec que si m’adormo ja no podré despertar-me més. I tu que no saps com calmar-li la por, que la sents també, tanta por, que sols saps abraçar-la i acaronar-li els cabells emblanquinats, i ella que et demana que no paris, que es relaxa, i tu que li sents el fil de veu atemorit i recordes el pànic que et feia de petita tancar als ulls per dormir i despertar-te cega, tu que ara li agafes la mà com te l’agafava aleshores ella per tranquil·litzar-te, que no passa re, que l’estimes, que l’estimes infinit, la dona-far, la dona forta com una pedra, així li deien, parece de hierro però sempre tan propera, tan senzilla, tan plena de llum. Li acarones els cabells i li agafes la mà i li preguntes si està bé, si està contenta, i ella que et mira i per un moment recupera la veu i les paraules i diu que sí, ella que ahir encara deia que no se’n volia anar, avui et mira serena i diu “sí, perquè ja he dit adéu a la vida i estàs aquí i sento soroll de mar”. Soroll de mar i ara són els teus els batecs que s’ensopeguen, “no ho sabia, que morir era això”, això, diu: soroll de mar als ulls i una mica de por a les venes barrejada amb la incertesa de no saber quan ni com. I tu que la mires sense saber què dir, sense saber què fer, un dissabte qualsevol de tardor, sense saber entendre ni la mort, ni l’amor, ni la vida. Morint-te un poc d’amor, de mort... de vida. 

miércoles, 28 de octubre de 2015

la capsa dels estels


[Grete Stern, Los sueños 1948-1951]

El vent està bufant fort, les estrelles s'han apagat,
pels carrers corre el sol i la gent amb els ulls tancats
que no sap on va

Era un matí d’hivern, al pis de Roses. Ens acabàvem de llevar després d’una nit fatídica i jo estava asseguda en aquella butaca encarada al gran finestral, un requadre a la paret que només deixava entrar mar, cel i horitzó ‒i a estones vaixells petits com llumetes blanques. Te’n recordes? Tenia una tassa de cafè a les mans i els ulls em penjaven al buit rere els vidres. Vas aparèixer per darrere i te'm vas acostar a l'orella per xiuxiuejar el principi d'aquella cançó de Sopa de Cabra que ja mai més he pogut deslligar de la teva veu, de l'atmosfera d'aquest moment eternitzat. Crec que no he arribat a explicar-te mai que guardo com un tresor ple de màgia la capsa dels teus records. A vegades l’obro i en revisc alguns, els repasso pausadament amb els dits ‒amb la lentitud característica de les evocacions‒ i sento que, tot i formar part del passat, bateguen encara com si no se'ls hagués acabat la vida. Et sento cantar fluixet el vent està bufant fort i, en lloc d'apagar-se, les estrelles s'encenen per fer de fanalet en la negror del temps passat. Es converteixen en bombetes de colors i de sobte estem passejant per la platja un u de gener entre totes aquelles estrelles de mar que les onades havien deixat a la sorra, o som al Congost, sense pànic ni vertigen, o véns a rescatar-me de la neu a la ciutat i encenem el foc per quedar-nos hipnotitzades veient-la caure entre els pins del jardí de casa. Et sento cantar fluixet i recordo també les converses sobre l'univers i els planetes, sobre l'amor incondicional, sobre l'energia, la ciència, les dimensions, el món, el caràcter, les persones, la nostra realitat particular. Torno a inventar-me cases amb finestres rodones i terrasses vora el mar, escric versos que no són versos però que rebenten d'il·lusió, somio un estel, somio un desig, somric mentre recordo el somni que somio. Em miro des de lluny els moments que surten de la capsa de la memòria i després torno a guardar-los amb la cura que requereixen les millors relíquies. Perquè sí, és una relíquia haver-te tingut i seguir-te tenint a prop en aquest camí que se’n diu vida. Et sento cantar el vent està bufant fort i és cert que bufa, sí. Bufa vent del nord amb totes les seves forces però no s’apaguen les estrelles. Per molt que bufi, per fort que bufi, no ens farà caure ni apagarà les estrelles. Mai ‒mai deixarem que s’apaguin les estrelles.  

jueves, 8 de octubre de 2015

pluja general i generosa


"Pluja general i generosa", lo dijo el hombre del tiempo en la radio y me caló otra vez la humedad del deseo. Iba conduciendo y las gotas empezaban a motear el parabrisas. "Pluja general i generosa" y el deseo subiendo por las piernas de encontrarme con Ella bajo la tormenta, el deseo de abrazarla como si no existiese nadie más recorriendo las manos, el deseo implacable e irreverente de seguir besándola atascado en la boca, la chica de otro planeta, todos los deseos hormigueando sobre la piel junto a esta decepción imperativa de saber que no merece la pena dedicar un segundo más ni a su sombra. Tantos Orlandos otra vez dentro, tantos yoes dispersos pujando por hacerse dueños de mí. El dócil que la sigue pensando y justificando, el rebelde que se enfada gritando ¡basta!, el perdido que no sabe hacia dónde ir, hacia dónde mirar, hacia dónde girar el volante y que, frente a la deriva, se limita a la supervivencia inmediata activando con el meñique la manilla del limpiaparabrisas. Aunque el desconcierto es tal que se confunde con la del intermitente, y suerte de los reflejos del Orlando más racional, que da un volantazo a tiempo y cuando el cristal ya casi se ha convertido en río hace que el brazo mecánico abra este telón de agua y vuelva a aparecer el mundo ahí enfrente, esa realidad que ante los ojos de tantos Orlandos parece un cuadro cubista del mejor Picasso. La carretera y la tormenta, qué difícil saber seguir con los puntos cardinales tan desalineados como los chakras. Y de nuevo la cascada sobre el parabrisas, de Picasso a Kandinsky, el repiqueteo del granizo en la lata del techo, del capó, la radio que no se oye, y ¡zas!, el mundo otra vez tras la cortina de agua. Un yo que sólo quiere cerrar los párpados y desaparecer, y otros que le recuerdan que es imposible conducir sin ver y que lo fuerzan a mantenerlos abiertos y a seguir, siempre seguir adelante porque si algo tienen en común el tiempo de los latidos y el de los relojes es que no tienen pausa ‒tic-tac, bum-bum‒. Y aún otro yo, otro Orlando, el más sensato quizás, que deja que empiecen a salir las lágrimas del cuerpo y se haga también lluvia el dolor, río la tristeza perseverante que entumece los músculos y entorpece la respiración: agua que sirve de espejo en el que quedan reflejados todos los Orlandos, todos mis yoes contenidos en esta especie de mar que me sale de dentro. Yo frente a mí, y la tormenta de fondo. Yo frente a mí para entender que el caudal de desorientación y desespero que escupo por los ojos no surge de este estúpido enamoramiento pasajero, sino que es algo más profundo lo que me ahoga, algo entre el amor y la muerte ‒l'amor i la mort‒ lo que dibuja los espesos meandros de esto indefinible que parece ser en este ahora la vida: la luna emborronada del coche esperando que el limpiaparabrisas le devuelva la nitidez. Cuánta razón tenía el hombre del tiempo.