como si entendiera lo que somos y seremos,
lo que nos mantiene unidos, cada vez más indefensos
Amaral, "Lo que nos mantiene unidos"
I avui que és dissabte i que esperaves
per fi poder dormir, sense despertadors, sense horaris, amb el volum abaixat de
les preocupacions, poder dormir per calmar l’angoixa d’una setmana difícil, per digerir els versos de l'altre vespre, per assumir el dolor de les males notícies i assaborir la plenitud dels moments bonics, dormir i descansar fins que el cos en tingués prou, avui dissabte, ha sonat el mòbil que
encara no eren ni les nou i t’ha trencat el fil primíssim del somni. I amb un
ull obert i mig sobresaltada, has vist un número desconegut a la pantalla i has
dubtat si agafar-lo o no, si et sortiria la veu per respondre a aquella altra
veu ‒qui serà?‒ que ressonaria a l’altra banda per dir vés a saber què, un
dissabte tan d’hora. Però una inèrcia inconscient i inesperada t’ha fet
despenjar el telèfon i mentre el cervell adormit encara seguia fent-se
preguntes has sentit el teu nom i el de l’àvia sortint de l’altaveu, sí, sóc
jo, escolant-se oïda endins, digui’m, sí, oïda endins la pluja d’informació, que
el cor, que l’oxigen, que s’entrebanquen els batecs al respirar, ara mateix, ja
vinc, sí. I intentant no emprenyar-te massa amb la vida has obert l’altre ull i
t’has anat vestint no saps si amb presses o sense, has agafat el cotxe,
urgències, box 45, l’olor de sempre penetrant la pell i ella allà al fons del
passadís, estirada amb la camisola lletja dels hospitals i els cables enganxats
del pit al monitor, la línia verda, la blava, la groga, la vermella, totes
amunt i avall entre xiulets asèptics, pi-pip, pi-pip, i a ella que li llegeixes
la salvació als ulls quan et veu arribar, nena que me’n vaig, que crec que si m’adormo
ja no podré despertar-me més. I tu que no saps com calmar-li la por, que la
sents també, tanta por, que sols saps abraçar-la i acaronar-li els cabells
emblanquinats, i ella que et demana que no paris, que es relaxa, i tu que li
sents el fil de veu atemorit i recordes el pànic que et feia de petita tancar
als ulls per dormir i despertar-te cega, tu que ara li agafes la mà com te l’agafava
aleshores ella per tranquil·litzar-te, que no passa re, que l’estimes, que l’estimes
infinit, la dona-far, la dona forta com una pedra, així li deien, parece de hierro però sempre tan propera,
tan senzilla, tan plena de llum. Li acarones els cabells i li agafes la mà i li
preguntes si està bé, si està contenta, i ella que et mira i per un moment
recupera la veu i les paraules i diu que sí, ella que ahir encara deia que no
se’n volia anar, avui et mira serena i diu “sí, perquè ja he dit adéu a la vida
i estàs aquí i sento soroll de mar”. Soroll de mar i ara són els teus els
batecs que s’ensopeguen, “no ho sabia, que morir era això”, això, diu: soroll
de mar als ulls i una mica de por a les venes barrejada amb la incertesa de no
saber quan ni com. I tu que la mires sense saber què dir, sense saber què fer, un dissabte qualsevol de tardor, sense saber entendre ni la mort, ni l’amor, ni
la vida. Morint-te un poc d’amor, de mort... de vida.