Com si avui fos Sant Joan... Llenço a la foguera la por i cremo també les paraules ennuegades, el silenci estrident on resta amagat tot allò que mai ens hem
sabut dir. La ràbia de la impotència. Les cèl·lules negres del càncer que es
van menjar la vida de qui menys esperàvem perdre. Cremo el bisturí que va
deixant cicatrius eternes a l’ànima, els guants de làtex que impulsen el cor
del pare perquè torni a bategar. El darrer comiat, per si de cas, abans d’agafar
el cotxe camí de l’hospital. Els forats plens d’oblit i l’olor asèptica de l’espera.
Creixen les flames amb el combustible de les
mentides, de les veritats que s’amaguen sota el plàstic opac de la sinceritat.
Cremo el dolor, la pena i el desfici. Els hiverns invisibles de les ferides mal
curades i el pou negre que estira els braços de la niña lunática foscor avall, entenebrint mirades i complicitats.
La soledat. El dia que vaig fugir de tu, i aquell altre en què van marxar de
mi, el buit, la veu esguerrada, el suplici, el hay alguna posibilidad, por pequeña que sea, de salvar lo nuestro. La
pols i el fang, aquell deixa’m deixar-te i
les llàgrimes que mai he sabut plorar. Els cops irracionals, i el seu record, que
van causar més blaus morals que físics. Cremo les represàlies i les histèries ‒no
cridis tant que els vidres es trenquen‒, la bogeria que brolla pels ulls i fa
estralls a la consciència. El vertigen desproporcionat als ganivets. Cremo tanta sang i tanta por que em
mulla les parpelles del malson les nits d'insomni.
uf... hem fet una bona neteja! :-) "el dia que vaig fugir de tu, i aquell altre en què van marxar de mi"... i etcètera. Ho cremem perquè no ens entrebanqui l'ara, però no en reneguem, perquè forma part del nostre patrimoni emocional, i ens ha fet el que som avui. Si més no, a tu t'ha fet escriure apunts meravellosos!
ResponderEliminar