viernes, 10 de junio de 2011

fils de pluja




Tal vegada hauria de demanar-te perdó, dir-te que ho sento encara que se m'apagui la veu. Si sabessis que tot ve d'aquí, del sentir, de sentir que la música m'entra com fil per les orelles i que el vespre fa olor de nostalgia. Que em moc com una fulla atrapada dins d'un espiral de vent, com aquelles gotes d'aigua que llisquen pel vidre buscant el camí més planer. I que tremolo amb el dringar de la pluja, els dits freds i la pell cada cop més molla. Es lleven els dies grisos i no para mai de ploure. Tampoc la música para de sonar i quan més fils tinc per dins més m'abraça la malenconia. No és tristesa, sinó aquella paraula que fa tants anys que miro d'inventar. Un petit hivern, tarannà de garúa, gust de saudade... Com t'ho diria? És un nocturn de Chopin entre la remor de les ones. Ho hauria de fer, demanar-te perdó. Per no trobar la paraula i no saber explicar-te que no és pas tristesa, ni melangia. Que ho porto dins i a vegades ho necessito, sentir i tremolar, com si el món girés a càmera lenta i jo ballés dins d'una peixera gengant, pioggia che cade, vita che scorre...

No hay comentarios:

Publicar un comentario