martes, 19 de julio de 2011

el viejo y el mar

I tornar a servir cafès a la terrassa del bar Antonio, cerveses i sardines a la plaça d'un poblet de pescadors on les hores passen al ritme de les ones, casetes blanques i llumetes de festa major filant estiu entre fanals i moreres.

És com si, d'un temps ençà, l'atzar hagués cartografiat el buit de la inèrcia, com si els instants estiguessin enllaçats amb els imperdibles de la casualitat. Ahir, després de passar mig matí a la llibreria intentant trobar un títol que em cridés l'atenció, vaig desistir per indecisa. Marxava amb les mans buides, fins que de sobte, quan m'acomiadava d'en Jordi, vaig sentir el xiuxiuar d'un llibre que em cridava des del prestatge més alt: el viejo y el mar, mussitava Hemingway, el viejo y el mar. Qui m'anava a dir que era la lectura que ho lligava tot, feina, somni, sentit i pensament, una peça més del trencaclosques de moments, moments d'aquells en què sona la cançó ideal al volum perfecte, en què cau la pluja amb la mateixa intensitat que la tristesa, o pesques un estel amb un lleuger parpellejar.

S'han desplegat les veles, bufa llevant. El vent tria el rumb i la indecisió esdevé supèrflua. Tret de crear mals de panxa, els dubtes i les pors no tenen pes suficient per fer virar el vaixell.

Serveixo musclos a la marinera i tallats curts de cafè, somric mirant el mar. Penso, somio, imagino. Et penso i t'enyoro a 10 minuts d'aquí. Enyoro la vall, la boira ploranera i el verd ufanós dels boscos, verds de totes les tonalitats. Però m'omplo de mar i t'abraço. Trobar-me a faltar és una de les teves formes d'estimar-me, em dius a cau d'orella. Qui m'anava a dir que m'arribaries a conèixer tan bé. Respira i viu, em dic jo per dins, tant se val l'endemà.

No hay comentarios:

Publicar un comentario