Miss Lunàtic

A casa se signen papers per no patir, documents per no allargar el dolor ni la vida. Tu dorms, dorms i et miro. I no puc evitar pensar que passen els anys i ja ningú sap quant temps fa que no hi ets. Vas anar marxant tan discretament que cap de nosaltres va saber veure-ho. Sols els miralls s’adonaven que cada dia era més difícil trobar el teu reflex. Dorms però no hi ets. Se’t va quedar el cos petit, l’ànim buit, l’ombra un forat escarransit a terra. Et miro i parles, parles sense parar i els ulls ben oberts –sense il·lusió, sense llum– es mouen inquiets, com espurnes saltant per tots els racons, papallones que no troben la flor on aturar-se. És ella? La que parla i fuma i beu, i com la Miss Lunàtic d’aquell llibre –que vas llegir de petita–, camina pels terrats entre gats i maules... perdent-ho tot, buscant no res. Però ara dorm i jo la miro, com tantes vegades l’he mirat als ulls i he intentat entendre el llenguatge de la mirada absent. He provat de riure, de plorar, de cridar, només he aconseguit aprendre a escoltar i a callar –tantes ferides obertes als llavis–. I a mirar, mirar com dorm i preguntar-me fins la sacietat on és, on es va perdre, què li ha passat... Creix la pena com un forat negre a l’estómac, la pena de saber que demà tampoc tornarà a ser com abans –perquè allò que abans era estrany a hores d'ara ja forma part de la quotidianitat–, que ja ens hi hem acostumat, a les paraules i a les cerveses buides, als cigarrets a mitges i a callar. Callar i mirar com els pares signen en un paper que volen tenir una mort digna, mentre ella dorm, al sofà. Hi ha dies que se’t cau el món   a pedaços. Però s’ha de seguir endavant, et repeteixes, seguir endavant i agafes fort qualsevol d’aquelles pedres de mar que tens escampades per totes les butxaques. L’estrenys i mires tu també de no patir, d’oblidar i fer veure que no tens pena, ni por. La por tan gran de caure en el mateix pou que les dones que més t'estimes, les qui porten sota la pell la teva mateixa sang.