lunes, 18 de febrero de 2013

ojos, vino, cena, piedra, vaca


Llevo puesto un delantal con la cara de una vaca muy graciosa. Me he sentado en la esquina de la cocina y me he puesto a leer. Al segundo vaso de vino se me han empezado a cerrar los ojos y ahora me cuesta mucho mantenerlos abiertos. A veces me fascina tanto lo que leo que siento como si las letras estuviesen escritas en mi piel y tomasen vida. Mi abuela duerme en el sofá de flores, aunque si le pregunto, dirá que no, que no duerme, és que se'm fan els ulls petits, nena, però estic ben desperta, y me dirá que en la tele hay un rey rubio con tirabuzones a pesar de que salga el chico moreno del telediario. El viernes cumplió noventa y su deseo fue llegar a los cien. Yo olvidé pedir el mío al soplar las velas, y me arrepentí tanto que luego, cuando me quedé sola, encendí el mechero para volver a apagar la llama como dios manda. Leo en el libro tal vez yo sola estaba despierta bajo las estrellas que vigilaban el sueño de la ciudad, las miraba mucho rato como para cargar el depósito de mis párpados, cabecitas frías de alfiler, sonreía con los ojos cerrados, me gustaba sentir el fresco de la noche colándose por mi camisón: "Algún día tendré penas que llorar, historias que recordar, bulevares anchos que recorrer, podré salir y perderme en la noche", la lava de mis insomnios estaba plagada de futuro y pienso que los míos también, que mis insomnios también estaban plagados de futuro, salvo cuando aparecían los cuchillos y un extraño intentaba extraerme del cráneo la piedra de la locura. Le doy otro sorbo al vino, creo que ya es el tercer vaso, y me doy cuenta de que crecí un poquito al apagar esa llama con tantas ganas, persiguiendo un deseo que me inspira la certeza de que cumplirlo será hacer más fácil la vida, a pesar de las montañas que tenga que subir. Se me han hecho los ojos muy pequeños y yo de momento no quiero llegar a los cien, aunque me hace pensar la frase en la que se detienen mis pupilas: no hay que tenerle tanto miedo a la huella del tiempo. Huele a quemado y tengo la cena en el fuego. Es lunes, debería cerrar el libro y dejar el vino.     

viernes, 8 de febrero de 2013

gent normal


Obrir la porta de casa i pujar les escales del jardí. Corre, corre, que no s’escapi. Travessar l’herba i sortir al carrer. I want to live like common people. I seguir corrent vorera avall, els talons tocant el cul de tanta baixada. Com aquella escena de Billy Elliot –te’n recordes?– que ens feia plorar de tant com el nen corria i ballava de ràbia. El mar al fons, I want to do whatever common people do. Corre i que soni la música ben fort, carrer avall perquè no s’escapi el crit que palpita a la gola. I want to live like common people. Creuar la plaça de l’església, l’avinguda del canal, el pont de l’estació. El pensament estàtic, el crit a punt d’esclatar, la platja cada cop més a prop. Ell ballava per desfogar-se, picava de peus a terra al ritme de la música –like common people, like common people, like you– que sonava dins el seu cap. Ballava i corria fins que li mancaven les forces. I want to sleep with common people i ja sento la sorra escolant-se a les sabates, el cor a mil per hora i les cames que no poden parar. L’aigua està gelada i els texans nets, però ja m’arriben les onades als genolls i, saps què?, que tant me fa. Només vull deixar anar el crit, desfer-me de tota la ràbia que em retruny per dins i em corca els somnis. I want to live, to sing, to laught along with the common people! I veure el que és anar passant els anys, esperant la solució que s’emporti tanta por, i riure, i beure, i anar tirant...  


martes, 29 de enero de 2013

grietas

El día que la crisis cruzó el umbral de casa papá y mamá se echaron la vida en cara -no cosas, sino todo-, toda una vida que se desmoronaba al compás de los reproches, al ritmo de las grietas que se abrían por todas las paredes, brazos esqueléticos que hacían saltar la pintura blanca para destapar la realidad, para hacernos entender que el suelo que pisamos no es más que el puñado de runas de un pasado falaz, de algo que ya sólo existe -y tan solo a ratos- en la película de la memoria.

sábado, 29 de diciembre de 2012

papallones


Y quizás un día entienda que toda esta rabia no es sino la mala cristalización de un dolor que nunca quise sentir. La coïssor d’una ferida que es va obrint lentament a la pell, tan lentament que el dolor passa inadvertit amb la remor quotidiana del vent –amb el soroll dels cotxes no es veu, deia l’àvia quan ens tacàvem la roba i havíem de tornar a escola–. Pero hay cosas que no dependen del querer y el sentir siempre encuentra por dónde entrar o salir, a pesar de que tengamos fe ciega en el falaz hermetismo de nuestro cuerpo-muralla. Fal·laç la imatge que tinc de tu, de quan somreies i ballaves i t’aferraves als somnis per traçar camins, el niño de las chiribitas en los ojos que pintaba mariposas. Quan els cotxes s’aturen i les papallones s’alcen a volar, el dolor és tan punyent que estrenyo els ulls i les dents i les mans, per no plorar, per no parlar però ja estic parlant i no ho voldria. Hay cosas que no dependen del querer. M’ho diria en francès, en italià o en grec. Hi ha coses que tampoc entenen d’idiomes, que s’han d’entendre d’altres maneres, potser amb la mirada, amb l’olor o amb el tacte de la veu.  

lunes, 17 de diciembre de 2012

incendis

No odiar mai ningú i el cap sempre a les estrelles.
(Incendies, Wajdi Mouawad)

Cançons d’hivern per guarir ferides.
I que la humitat del fred apagui els incendis que cremen amb tanta ràbia.
Que el silenci no parli amb la veu del dolor.
Ni ràbia ni silenci ni dolor. 
El mar, només el mar 
i estrènyer els ulls amb força per tornar a sentir la calma.
O millor tancar-los ben fluix, 
i potser la suavitat faci retornar la pausa dels instants de llum,
potser així el mar serà altra vegada la mar,
aquell mirall d’empatia
i no el vidre trencat que escup tsunamis als pitjors malsons.
Sonen cançons d'hivern sota la pell,
recorrent el cos per apagar incendis.  

domingo, 2 de diciembre de 2012

no olvides que el dolor

No me cuentes tu vida.
No me des la mitad de lo que ya no quieres.
No olvides que el dolor es lo que un golpe
recuerda de nosotros
y si lo tocas, 
puede despertarse, 
pensar de nuevo en ti.
(...)
¿Para qué conocerte, si te puedo aprender?

Benjamín Prado, "No me cuentes tu vida"


Y quizás un día deje de doler tanto el no entender nada. Quizás el silencio deje de convertirse en pena y se lancen los latidos al vacío sin temor. Quizás pierda el miedo a perderme, a perderte, a perder. Passarà l'hivern i tornaran a niar les orenetes sota la finestra del pis de Costa Fustera. Ja no hi serem per veure-ho, però l'angoixa esdevindrà somriure tan vermell com el record dels geranis florits del balcó. A veces pienso que sin tanto nihilismo la ansiedad vendría a menos. Sin este exceso de escepticismo el mar sería menos gris y la ciudad más azul. Quizás. Pero el dolor dolería igual y las heridas seguirían escociendo con el rozar del viento. Si todo fuese nítido y cálido y alegre, quién sabe si entonces pasarían desapercibidos estos hilos invisibles que hilvanan vida tras lo inerte. Tal vez sin la duda el olor a salitre sería sólo eso, olor a salitre y no la impronta que se cuela cuerpo adentro para aquietar la conciencia y dejar el alma inerme. Sin espinas un erizo no sería igual de tierno. Sin melancolía quizás tus abrazos no se enredasen como hiedra a la piel. Si el mar fuese más azul y la ciudad menos gris, las cenas con amigos, las copas de vino tinto, los poemas, las risas, los sueños, quizás no fuesen más que eso, y no este sentir que algo se remueve por dentro, que brilla un faro, que late la vida tan fuerte que no cabe dentro de ti. Quizás merezca la pena el escepticismo, a pesar de despertar cada mañana en esta ciudad de mar gris, con el implacable deseo de vivir en uno de esos pueblos de mil colores. 

domingo, 18 de noviembre de 2012

Miss Lunàtic

A casa se signen papers per no patir, documents per no allargar el dolor ni la vida. Tu dorms, dorms i et miro. I no puc evitar pensar que passen els anys i ja ningú sap quant temps fa que no hi ets. Vas anar marxant tan discretament que cap de nosaltres va saber veure-ho. Sols els miralls s’adonaven que cada dia era més difícil trobar el teu reflex. Dorms però no hi ets. Se’t va quedar el cos petit, l’ànim buit, l’ombra un forat escarransit a terra. Et miro i parles, parles sense parar i els ulls ben oberts –sense il·lusió, sense llum– es mouen inquiets, com espurnes saltant per tots els racons, papallones que no troben la flor on aturar-se. És ella? La que parla i fuma i beu, i com la Miss Lunàtic d’aquell llibre –que vas llegir de petita–, camina pels terrats entre gats i maules... perdent-ho tot, buscant no res. Però ara dorm i jo la miro, com tantes vegades l’he mirat als ulls i he intentat entendre el llenguatge de la mirada absent. He provat de riure, de plorar, de cridar, només he aconseguit aprendre a escoltar i a callar –tantes ferides obertes als llavis–. I a mirar, mirar com dorm i preguntar-me fins la sacietat on és, on es va perdre, què li ha passat... Creix la pena com un forat negre a l’estómac, la pena de saber que demà tampoc tornarà a ser com abans –perquè allò que abans era estrany a hores d'ara ja forma part de la quotidianitat–, que ja ens hi hem acostumat, a les paraules i a les cerveses buides, als cigarrets a mitges i a callar. Callar i mirar com els pares signen en un paper que volen tenir una mort digna, mentre ella dorm, al sofà. Hi ha dies que se’t cau el món   a pedaços. Però s’ha de seguir endavant, et repeteixes, seguir endavant i agafes fort qualsevol d’aquelles pedres de mar que tens escampades per totes les butxaques. L’estrenys i mires tu també de no patir, d’oblidar i fer veure que no tens pena, ni por. La por tan gran de caure en el mateix pou que les dones que més t'estimes, les qui porten sota la pell la teva mateixa sang.